La cambra, amb prou feines il·luminada, el separa de la fosca. L'infant va a la seva, jugant i imaginant.Però de sobte, del no res, sent la urgència, i s'atansa a la finestra.
La finestra l'aboca al bosc. Ara, és de nit, i l'infant, temerós, mira.
Escudrinya el llindar que separa la seguretat familiar de la foresta. La foresta adormida, aparentment tranquil·la.
L'infant imagina. Deixa fluir imatges que no sap si realment veu o no.
Bèsties i espantalls sorgeixen entre els brucs i els roures silents.
Desbandades de senglars i serps brollen entre troncs i branques.
L'infant tem mirar, tot i així suporta l'espectacle, desitjós.
No gosa tancar els ulls, però s'acosta a les cortines i s'amaga darrere seu, només traient el cap.
Vol veure més.
L'infant creix.
La finestra segueix abocada a la nit, i ell encara mira, amb la mateixa reverència.
Ja no hi veu les bèsties, perquè ja no les tem.
Però el desig roman amb ell.
No comments:
Post a Comment