Bocs I

Amalgamant pors, desitjos, déus majestuosos i temibles, alhora personatges mundans, propers i ridículs. S'ha inventat, ara amagat rera la porta del rebost fent malifetes, ara assegut al seu tro en els aplecs nocturns, conduïnt festejos orgiàstics. Ha esdevingut doncs el hierofant a qui se li han otorgat poders pel simple fet d'esmentar-lo, un concepte viu creat, que només els homes simples gosarien negar.

No discutiré les arrels teològiques ni les lectures que n'han fet famosos antropòlegs, perquè el pes que aquestes tenen és equivalent als testimonis d'aquelles dones i homes que ens el presenten com una gallina o un gos negre qui es transforma en un ésser amb dos grans banyes que els encomana enverinar ramats. De tots ells, pocs l'han vist, i els qui l'han vist, no gosarien dir-ho.

Però sí hi ha quelcom en què, curiosament, tothom coincideix. L'aspecte més important del Boc, i al que menys justícia se li ha fet. En la vigília, el Boc guia, desvetlla secrets -ens diu allò que no sabem, ens tempta amb allò que no coneixem i volem. No és un espectador silent que ens du a la perdició, és el Mestre que espera a que somiem, i ens ensenya el camí al cim, una esplanada on trobem el Tot.