Eulàlia, bruja de Molins de Rei

Lo más interesante sobre el proceso contra Eulàlia llevado a cabo el año 1424 es lo detalladamente que se describen las prácticas con las que se acusaban a esta mujer, considerada oficialmente una de las primeras “metzineres” -envenenadoras- de Catalunya.

Eulàlia llegó a Molins después de un matrimonio fallido, pero poco tardó en ser expulsada de la casa del hombre con quien vivía, según se cuenta, por robar y hacer brujerías. Así pues, ella se casó con un hombre que ella misma afirmaba que era impotente, y por las noches y algunos días se iba con el hombre que la había echado previamente, algo que era de dominio popular.

No obstante, el pueblo entero sabía todas las pequeñas prácticas que Eulàlia llevaba a cabo. Una vez, su amante abrió su bolsa en público y encontró en él muchos trapos con múltiples nudos, juntamente con una piedra imantada, la caramida; según Eulàlia, los trapos y la piedra servían para mantener uniones de pareja -aunque no se sabe si se refería a la unión con su amante o su marido.

Otra de las prácticas que se relataron durante el proceso contra Eulàlia era el hecho de que ella guardara o hiciera figuras de cera y les clavara alfileres, prueba inequívoca de su relación con prácticas folclóricas antiguas.

Finalmente, su amante, convencido de que Eulàlia lo había seducido con brujería, contó al juez que ella tenía pelos suyos, y que con ello seguramente también conseguía que él volviera a querer verla una y otra vez.

Fuentes:
Catàleg de l'exposició "Per Bruixa i Metzinera" del MHC

El Mal Donat, Magia Negra o dañina en Catalunya. Tipos y definiciones:

El Mal Donat ('mal dado'), es el término característico que se refiere a todas aquellas prácticas mágicas que persiguen un beneficio para el que las lleva a cabo y un perjuicio para aquellos a quienes va dirigida. El Mal Donat, ampliamente tratado por Joan Amades en su libro homónimo de 1935, tiene muchas variantes, y aunque parecidas entre ellas, cada una tiene su peculiaridad.

Tipos básicos:

• Averany: el augurio o arte de augurar. L'averany puede ser malo o bueno, dependiendo de la resolución. La mayoría de endevinaires ('adivinos') ven los augurios en hechos comunes, como en cocinar huevos, el vuelo de las aves, etc.

• Encantament: arte de convertir a una persona o animal en cualquier otro ser u objeto. La licantropía en relación con la brujería o como resultado de una maldición podrían ser un ejemplo.

• Encís i conjur: son lo mismo que el hechizo y el conjuro, el llamamiento de una entidad o una acción mágica que toma forma ritualizada mezclado con una invocación.

• Encortament / Nuament / Embibrillament: es el arte de atar simbólicamente a una persona o animal (ya sea ganado o salvaje) u otros seres y elementos para evitar que desarrollen una acción o privarlos de algo, ya sea para protegerse o para sacar provecho de ello. Un ejemplo de ello es el encortament para evitar que una pareja tenga hijos, o el famoso Pare Nostre del Llop (Padre Nuestro del Lobo) que servía a los pastores para encortar a los lobos y evitar que diezmaran el ganado.

• Malefici: el maleficio es la práctica genérica que se hace con intento de dañar o 'fer mal'. El maleficio normalmente no suele ser verbal, sino que es una acción determinada con valor simbólico, que normalmente se considera como magia simpática, en la que el destinatario se verá vulnerado negativamente. 

• Ullprendre / Enaiguament / Malmirar: controlar a una persona y sus actos a través de la mirada. A menudo se considera la causa de la posesión o neurosis. Dar un mal a través de la mirada, como en ocasiones nos referimos al Mal de Ojo.

Fuentes:

-El Mal Donat - Joan Amades 1935

-Encliclopèdia Popular Catalana - Joan Soler Amigó

Com mor l'any

La gelor del fred és imminent, i la gent torna a caminar encongida i arraulida, tancant-se en sí mateixos lentament. Les fulles es deixen endur pel vent i la pluja, i la terra canvia l'olor. Tota la rauxa i la vida nodrida pel Gran Astre es fón, s'apaga i es perd. La llum i l'escalfor es va difuminant, entre les boires del matí. I cada cop és més tenue.

L'any mor, i els antics esperits de l'Altre Cantó s'atansaran al Llindar per a ser rememorats en aquesta data. Les ànimes antigues i noves, ara incorpòries, creuaran la barrera i ens honoraran amb la seva presència. Són el record de la Mort més primària, que juntament amb les fulles podrint-se sobre el camí i les boires matinals, ens acaronaran un cop més.

N'hi ha que ignoren els ritus, no volen mostrar respecte a l'Altre Cantó. Munten un recordatori simbòlic tan minso que no arriben ni a tastar el sabor de la Boira. Han perpetuat les costums tòtiles i desnaturalitzades de les ciutats, i s'han allunyat del contacte veritable amb els esperits. I s'excusen dient que això és la tradició, que no volen participar de costums forànies. Però, la Mort és més antiga que tot això.

Aquestes costums tan mal anomenades forànies, un cop foren nostres. Ja vam buidar naps rendint culte als cranis sagrats, ja vam creure en el retorn dels difunts en la nit assenyalada, i també vam celebrar-ho amb solemnitat i joia. Aquestes costums forànies foren un cop l'Antiga Tradició, que ara, renovada, ha tornat a nosaltres, amb una màscara trapella.

Però no és genial veure com, inconscientment, tornem a donar vida a una celebració extinta? Per fi, la Mort de l'Any, és homenatjada per petits i no tan petits. De nou, la Mort de l'Any ens visita d'aprop, s'endinsa en les nostres vides, i ens brinda la calma més sagrada i plena. La Mort ha d'ésser celebrada, no oblidada. Cal sentir-la i convidar-la a la Llar, doncs és Ella qui duu el canvi. Sense la Mort, l'any mai no es renova, i nosaltres quedem estàtics, encaixonats en la immobilitat i el tedi.

Encenguem l'espelma i guiem-li camí.

Vascular I

Estira l'arrel clavada a la terra

Fonda i retorçada, colgada de temps

És un cordill dins el laberint, una guia entre els arbres

L'arrel s'eixampla i s'encongeix, ningú no l'atura

Desafia el temps, susbisteix ignorada, però es nodreix del més profund

Estira l'arrel clavada a la terra

I és ben segur que arribaràs allà on no hi ha temps

On tot es mesura amb pedres i sorra

On no hi ha aire i brolla vida

I el so del món queda esmorteït per milenis sense fi

Estira l'arrel clavada a la terra

I no pateixis pel què passi a partir d'aquell moment

No pots ferir la mare i la tomba

Avui escurces la vida de l'arbre

Però aviat tu seràs l'aliment del roure perdut

I mentre estires,
Escolta amb atenció els batecs de la muntanya.

Terra Calenta

Difícil és aixecar el vol quan tu m'agafes. Apareixes de cop, no fa falta anomenar-te. La més cruel de les teves cares. I em reté. Em reté, m'apresa amb les urpes clavades als turmells, arrossegant-me sempre avall, amb el que mai no he vist.

Com pot ésser que sapigués el que anava a passar? Tota possibilitat de controlar allò que succeïrà s'esvaeix com el fum. El meu cos es rendeix, com es rendirà sempre, i no em barallo amb la Antiga Serp que obra la seva boca i m'engoleix. A poc a poc, sento el pes, la pressió i la calor. Sento els talls de la seva pell a les meves cames. Però ara només voldria que se m'empassés sencera, i ser com Ella, tan pura, tan valenta, tan forta. I li demano fort que no em deixi, que la seva pell m'atravessi i es quedi amb mi per sempre.

La Reina marxa. Però cada cop hi ha alguna cosa d'ella que es queda aquí amb mi. Ella em parla a cau d'orella si escolto amb atenció. No em deixa mai del tot. És aquí amb nosaltres, la Reina que ara m'ensenya. La Reina que em cedeix una corona de verí.

Infant mirant la nit des la finestra (Memòria)

La cambra, amb prou feines il·luminada, el separa de la fosca. L'infant va a la seva, jugant i imaginant.
Però de sobte, del no res, sent la urgència, i s'atansa a la finestra.

La finestra l'aboca al bosc. Ara, és de nit, i l'infant, temerós, mira.
Escudrinya el llindar que separa la seguretat familiar de la foresta. La foresta adormida, aparentment tranquil·la.

L'infant imagina. Deixa fluir imatges que no sap si realment veu o no.
Bèsties i espantalls sorgeixen entre els brucs i els roures silents.
Desbandades de senglars i serps brollen entre troncs i branques.

L'infant tem mirar, tot i així suporta l'espectacle, desitjós.
No gosa tancar els ulls, però s'acosta a les cortines i s'amaga darrere seu, només traient el cap.
Vol veure més.

L'infant creix.
La finestra segueix abocada a la nit, i ell encara mira, amb la mateixa reverència.
Ja no hi veu les bèsties, perquè ja no les tem.

Però el desig roman amb ell.

A Fire Ritual

Things have been disposed.

The cauldron shows its pitch black insides.
The candles await to burn.

Draw the triangle and arise the purifying smudge.
The smell of burning incenses collapsing our nostrils.
One by one, the candles are lit, and one by one, the flames conjoin in one.

But there is still a dark void to be filled with the Unnamed Element.
Rise the voices!
Invoke the Brightest of Lights.
And so the voices rise and chant, shine and drown in darkness to flourish again.
Renewed and brilliant.

For a moment, glimpse its Spirit.
Let the flames feed your hunger for an instant.
Let them calm your extenuating thirst.

Cremate the useless and sublimate our essence.
One by one, the candles are put out.
The Cauldron still filled with the remaining flames, its image will last in our left hands and our warm foreheads.

Màgia del Mot

 
Quan afirmes, creus. Anomena't i existeix.

Sovint la veu creadora de totes les coses diu les coses a mitja veu. Però quan Un afirma sense por, sense cap anhel més que pronunciar el Mot, tot esdevé cert.

I un cop la vibració del Mot ja omple els nostres timpans i la sala buida s'omple amb la freqüència, llavors cal actuar d'acord amb el Mot.

No val la pena arriscar-se i deixar que allò pronunciat sigui testimoni d'una mentida. El Mot avança, i tu has de tenir el valor d'avançar amb ell. Sense témer el silenci, que serà allò que trobaràs a la fi.

Però fins llavors, la Màgia del Mot el preval.

Avui dic "Bruixa".

Il·lumina el Camí, Voluntat Pura

Voluntat que t'has desfet de tot desig corpori, on ets?
Annul·lació total d'allò que encara avui dia arrossego amb mi.
Tanta por egoista i simple, tanta culpa que m'enfonsa.

Si és avall on he d'anar, per què no m'esclafes contra la terra i deixo que les pedres i les arrels em travessin?
Si és el dolor i la por allò que m'ha de guiar, per què no em redueixes al No Res i em colapses amb la teva presència?
Si és l'abandó total de mi mateixa allò que em cal sentir, per què no puc acabar de lliurar-me mai de la corda que em té lligada a l'Aquí i l'Ara?

Voluntat. És resposta eterna i innegable. Domina l'esperit. És l'Or que brolla de dins nostre. És la certesa de la Mort i la incertesa de la Màgia. Tot ho sacralitza i corrompt, ho enalteix i ho connecta al nostre instint més endèmic.

Voluntat. Només es necessita a sí mateixa. No és ni esforç ni sacrifici, és l'Espurna Increada.

La mà esquerra

 Cada cop més lluny de les facilitats que aporta la màgia a l'ús, isolada del dia a dia, el dubte que algun cop es presentà sembla tenir resposta. Allò que es vol, no es pot aconseguir. Ja no es pot anar més lluny si ens imposem un límit, un objectiu. L'objectiu no és. No pot ser copsat de la mateixa manera que el final d'un camí. Totes les passes d'ara en davant mereixen una reflexió, una estimació diferent. Ja siguin els avisos soferts a la Cova, els somnis, els viatges, com si es tracta de llevar-se cada matí o interactuar amb els altres, tota acció, per minsa i rutinària que sigui, no té res de quotidià. Enfocar la quantitat justa d'energia en cada moviment i paraula s'ha de tornar una pràctica tan usual com respirar. El canvi, la sorpresa, allò fora del pla, s'acosta a tot allò controlat i estipulat, i es fa part de la màgia.



Tota passa donada ha d'ésser sentida. El peu ha de sentir l'herba, i la cama, i el ventre, i el pit, i les mans. Això no se'ns pot treure. No poden privar-nos de l'energia i els sentits que posem en tota acció, en tota idea que surt de dins nostre.

Tots som Brillants i Encegadors. No hi ha un dia a dia. Som i fem màgia perpètua i contínua.

The Magick behind Exhaustion

It is through the sweat beads and the scream that comes within that, maybe not even knowing how, you die and feel reborn. It is during that extremely painful instant when the gates of the our maximum capabilities open before us. It is not only a “one more punch”, or “the final hop”, but the anticipation of an end to come, and also the promise of pure renewal. 

The ascending/descending spiritual path, if separated from the physical path, is no path at all, just a masquerade. Cultivating mind-spirit-body as a continuum is crucial, is necessary and it is indeed hard. But the reward is a perennial treasure no one can take from you: it is proof that you have been strong enough to do it.

So let’s rejoice on what we learn through effort and pain when going through a hard physical training, as effort and pain will have to be acknowledged when ascending as well as descending.

This teaching I need to remind: “Next time you are about to give up, use the pain, use nausea, use the sweat, use the ‘un-wellness’, and release it. Be Pain, be Spontaneous Death. Become the Blinding Light of Self-Overcoming.”

Vols Vols

Perquè jo en vull. Desfermats ja dels estreps que ens acompanyen quotidians, ara restem  nus i sols davant la immensitat del Bosc. Els peus lleugers, el front febril i el cos gelat, no se sap com s’hi arriba ni se sap com se’n tornarà. Però records fugissers semblen corporitzar-se quan les parpelles es tanquen. 

Els arbres, ara pilars d’una antiga catedral, suporten el cel de la Nit. Tot esdevé església. Els infinits passadissos condueixen a un altar que s’erigeix a sí mateix. I és allà on saps Qui et vigila. 

La sang corre ràpida, mai no s’atura. I ara tu també esdevens un arbre, arrelat al terra del teu temple. L’ànima en canvi, vola, barrejant-se amb l’aire, amb l’èter, creuant i tornant, espantadissa, de l’Altre Món. La membrana de seda que te’n separava desapareix durant uns instants. Aprens.

Aprens que res d’això no és mentida. Has volat. Com d’altres han volat. Com tornaràs a fer quan la Lluna et captivi.

Cicle: conceptes

Tan fàcil és viure com veure baixar el fang per les rieres. El cicle arrossega i comforta, i alhora sobresalta i sorprèn.

Com una roda amb osques, el cicle se'ns endu i semblem voler canviar amb ell. Ens apaivaguem, rebrotem, hivernem i despertem.

Jo canvio, però descoordinada. Quan la natura desperta la meva ment reposa, i ara que els núvols poblen les nostres albades, lluny de voler romandre en l'escalfor de la nostra llar, desitjo dansar amb la boira del matí, i la meva ànima es troba contenta dins la foscor inhòspita de la tarda.




Tot sembla venir de la mà, ja sigui amb tu o amb les nostres criatures. La tardor ens acarona i guia les nostres passes. Els vents freds que revolucionen les fulles ompliran els nostres pulmons fins ara saturats de foc.

Espero vehement l'ampar de l'Altre Món per a que creixem encara més.

Créixer mentre la Natura dorm i la Mort del món espia.

Nodrir-nos del Més Enllà.

Profanats

Avebury, Gran Bretanya

Un cop excecrats els nostres temples de l'antigor, ens enganyen i ens empassem les mentides.

 Els monjos s'apressen a atacar els temples amb pals, pedres i barres de ferro i, fins i tot en alguns casos, deixant eines de banda, amb les mans i els peus. Llavors se succeix la desolació, amb la demolició de murs, caiguda de sostres, altars i estàtues. Després de fer-ne caure un, corren cap a un altre, i cap a un tercer, i s'apilen tresors sobre tresors (…) 

Carta de Libanius a l'emperador Teodosi I, 386. 

 Es decreta que en tots indrets i totes les ciutats els temples pagans siguin clausurats, i que després d'una advertència general, es privi de l' oportunitat de pecar als heretges. (…)Que tots els temples de les regions rurals siguin destruïts sense disturbis. Amb la seva destrucció i caiguda, tota base material per a la superstició haurà sigut suprimida. 

Codex Theodosianus

Hem estat pensant profundament en els deures dels anglesos, i hem arribat a la conclusió que els temples dels ídols d'aquestes gents no haurien d'ésser destruïts sota cap concepte. Sí que s'haurien de destruir els seus ídols, i escampar aigua beneïda sobre els santuaris. altars i relíquies que allí hi hagi, doncs si aquestos temples estan ben construïts, haurien d'ésser purificats de l'adoració de demonis i ésser dedicats al servei del Déu veritable. Així, esperem que la gent, veient que els seus temples no són destruïts, puguin abandonar el seu error i (…) que coneguin i finalment adorin a l'únic Déu veritable.

Carta del Papa Gregori a l'abat Mellitus, any 601

Men Marz, Bretanya

Pavia, Portugal

Via lvnar via solar

Del símbol al sistema o de l'aliè al propi; de la particularitat i l'experiència a l'ordre, o de la font universal a la comprensió del missatge. De la il·luminació a la coherència, o de l'esforç a la recompensa.

Segueix la via.

Tant se val la cripticitat del missatge. Tant se val el perill de qui segueix els teus passos o aquell en qui et recolzes. Tant se val l'últim sacrifici.

Segueix la via.

Veuràs en l'ombra. Sabràs el cicle. Coneixeràs el Jo.

La via.

Usurpant mots d'altri I

Mentres dominava'l paganisme, els sérs més hermosos habitaven la terra y quan el cristianisme va influir poderosament per tot, va resultar al contrari: que'ls més perfectes eren els que n'estaven mes lluny. per això'l poble cristià que no podia llençar el lastre gentílich de milers d'anys, va transformar les coses y va cristianisar els déus y genis de la velluria.  

Rossend Serra i Pagès

Bocs I

Amalgamant pors, desitjos, déus majestuosos i temibles, alhora personatges mundans, propers i ridículs. S'ha inventat, ara amagat rera la porta del rebost fent malifetes, ara assegut al seu tro en els aplecs nocturns, conduïnt festejos orgiàstics. Ha esdevingut doncs el hierofant a qui se li han otorgat poders pel simple fet d'esmentar-lo, un concepte viu creat, que només els homes simples gosarien negar.

No discutiré les arrels teològiques ni les lectures que n'han fet famosos antropòlegs, perquè el pes que aquestes tenen és equivalent als testimonis d'aquelles dones i homes que ens el presenten com una gallina o un gos negre qui es transforma en un ésser amb dos grans banyes que els encomana enverinar ramats. De tots ells, pocs l'han vist, i els qui l'han vist, no gosarien dir-ho.

Però sí hi ha quelcom en què, curiosament, tothom coincideix. L'aspecte més important del Boc, i al que menys justícia se li ha fet. En la vigília, el Boc guia, desvetlla secrets -ens diu allò que no sabem, ens tempta amb allò que no coneixem i volem. No és un espectador silent que ens du a la perdició, és el Mestre que espera a que somiem, i ens ensenya el camí al cim, una esplanada on trobem el Tot.

Creixent

Després de la nova i el buit que em deixa orfe, Mare, sempre tornes. Ja no distingeixo si és nit o dia, la crida molts cops no espera.

La memòria no m'ajuda. Mare, em mous amb el sentiment d'estar fent allò correcte. He beneït i dedicat les meves mans a l'Art, ara us pertanyen.

La Serp torna i ja no és anònima. La Serp és la Terra. La Serp és la Terra. La sorra, la Molsa i el Fang. A la foscor veig llum que desprenc i a mi no m'ilumina. Però sento Calor.

Dins-enfora

No ha sigut cap somni. Ja saludat el plenil·luni i encetat el ritus, no hauria semblat mai que hagués de succeïr res. Però un cop canvies el trajecte i rectifiques els passos, tot prèn un altre sentit. De nou, sí, la vibració que oprimeix els timpans i la Voluntat sortint per la boca, però aquest cop...

Quelcom ha entrat. Primer noto la pressió al front, contra el crani; cap endins. I un cop ha près domini de l'interior, amb el cap bullint, s'extén tènuement: no m'hi barallo. Obro la boca i parlo sense dir res. Cohabitem. 

Hi algú més aquí dins, potser ja hi era ahir, però ha despertat. No es debat amb mi: potser és la meva ombra. Quan em miro al mirall, una altra mirada em respòn. Hi ha algú aquí dins. Potser sóc la Lluna.

A l'esplanada (dia del Senyor)

Els peus ja fa estona que no senten el tacte del terra, camines d'esma, sense saber ben bé on vas. Una passa rere l'altre, respires amb nerviosisme i sentint la morbositat de saber, inequívocament, que podria passar QUALSEVOL cosa. Ja has eliminat tota esperança de controlar aquest fet: t'agrada. Tot sembla indicar que estàs volant.

Arribes al lloc designat. Però tot roman fosc a l'esplanada. Entre els arbres, que es desdibuixen, grisos, vius, forts, antics, pots notar una presència que et vigila, et crida i et reté al mateix temps. Sents una força cada cop més aprop, però no es manifesta davant teu. Encara no.

Potser tens un objectiu massa clar. Potser hauries de desterrar tota Voluntat clara, i només seguir endavant. Al cap i a la fi, el camí hi és, tot i que no es vegi. Però recorda: no hi ha res més perillós que aquell que vol avançar i no l'importa cap a on.